|
MODES, TALLES I SALUT
Vivim en una
societat que sobreprotegeix els nens, entre
altres coses perquè tenir-los és una tria,
no una conseqüència inevitable. La majoria
de famílies del nostre entorn perden
l’oremus quan un petit arriba al món: tot és
poc per a ell. Mireu anuncis de la tele i
veureu missatges com aquests: bolquers
perquè mai no estiguin mullats i no
s’encetin, fairinetes perquè creixin feliços
i forts, joguines perquè desenvolupin no sé
quants talents...en voleu més ?, doncs
busqueu i segur que en trobeu un munt. Tot
fantàstic; si has tingut un fill i has
seguit tots aquests consells publicitaris,
al cap de 12, 13 o 14 anys hauries de tenir
un preadolescent o adolescent a punt de
caramel; ara si el que vas tenir va ser una
filla corres el risc que el caramel en
qüestió se’t trenqui a trossos. Per què ?
Doncs perquè els anuncis de conillets
barrejats amb criatures tendres i ben
alimentades en què la vostra nena
s’emmirallava, han estat substituïts per
altres en els quals les protagonistes també
són felices i somriuen - a causa de la
bondat d’uns tampons o compreses, per la
gran versatilitat d’un cotxe petitó i fàcil
de conduir, per la primavera que arriba
abans a no sé quins magatzems... - però, ai
las! estan indefectiblement primes, seques,
trencadisses. I llavors, la vostra princesa
potser recordarà el conte de la Ventafocs i
voldrà que li entri, no la sabateta de
cristall, que ara ja som molt moderns, sinó
aquells pantalons tan arrapats, aquelles
samarretes tan ajustades o aquelles
faldilles que mostren unes cametes com pals.
I amb aquest conte tan dolç al cap, alguna
d’aquestes criatures pot convertir en
fixació ser com les de la pantalla, i si és
així farà el que sigui per aconseguir-ho:
menjar menys, no menjar o, si cal, vomitar.
Arribats aquí, tots els esforços i els
diners gastats en llets de creixement,
revistes per a ser bons pares o col·lecions
de vídeos amb finals edificants, no hauran
servit de res, tindreu un ésser que no
s’agrada, que se sent malament en el seu cos
i, el que es pitjor, que pot acabar perdent
la salut, tant la física com la psíquica.
Abans que ningú m’ho retregui ja ho diré jo: no
totes les jovenetes es troben en aquesta situació, però unes quantes, cada dia
més, sí, i això ja hauria de ser un motiu suficient perquè, tots plegats, ens ho
prenguéssim més seriosament. De fet, el problema depassa els límits de
l’adolescència i, en diversos graus d’intensitat, afecta un gran nombre de dones
de totes les edats, cosa que no resulta estrany si tenim en compte que el
bombardeig que rebem és múltiple, ja que, a part dels anuncis televisius a què
abans he al·ludit, hi ha altres exèrcits de la pell i l’os que ataquen per totes
bandes: actrius de cinema, presentadores de televisions, imatges a revistes i
catàlegs de moda i, òbviament, les joies de la corona, les models de pasarel·la.
Per si fos poc, encara existeixen uns atacs practicats de més a prop, a cada
cantonada: la minsa oferta de talles de les botigues d‘una gran part de les
cadenes que, de forma aclaparadora, copen el mercat d’aparadors dels centres
comercials i dels principals carrers de les nostres ciutats.
Hi ha tant a dir que haurem d’anar a pams i
mirar-nos cada un dels fenòmens esmentats més amunt. Podem començar per les
models, aquestes noies cada vegada més seques i esquàlides, vertaders sacs
d’ossos que haguessin mogut a commisseració qualsevol persona assenyada fins fa
uns quants anys, en una espiral de bogeria que va començar caps als anys 60 amb
la Twiggy i no s’ha aturat. El que no em val és que em diguin que aquestes dames
són “impossibles, inabastables de tan belles”. Mirin, tant de bo ho fossin
d’impossibles, perquè llavors ni elles mateixes ni milers de dones perderien la
salut per esdevenir el que, amb molt d’encert, l’Albert Om en un article a
l’Avui, qualificava de penjadors amb cames, afegint, i hi estic d’acord, que deu
ser molt més fàcil no haver d’adaptar la roba a cossos reals i sans, amb les
corbes naturals. Tampoc no accepto que em diguin que les maniquís sempre han
estat primes, perquè els haurem de contestar que sí, que primes, però no
esquelètiques que és com estan ara; ¿ o és que ens volen fer creure que és
normal que una cuixa ens mostri la forma d’un fèmur o un braç la d’un húmer ?
Quan això passa, senyores i senyors, és perquè no només s’ha perdut tot el greix,
sinó que també s’està perdent la massa muscular. En definitiva que no ens diguin
que són belles perquè, ho sento, no només no ho són, sinó que el seu cos és
lleig, cosa que ens fa arribar a un cas d’alienació màxima: no és que, com
sempre havia passat, hàgim de voler assemblar-nos a les belles
- que ja és prou dur i injust, perquè no tothom neix igual d’agraciat -, sinó
que ara resulta que hem de perdre la salut per intentar emular físics que, com
he dit abans, en qualsevol moment històric menys el que ens ha tocat patir,
haguessin estat considerats ben lluny d’uns criteris habituals de bellesa.
Perquè una altra moto que no ens hem de deixar que ens venguin, i perdonin el
col·loquialisme, és que “abans els agradaven grasses” i ens retreguin, sempre,
les pintures de Rubens, ja que resulta que també hi havia les fines dames de
Boticcelli, les esbeltes proporcions de la Victòria de Samotràcia o la Venus de
Milo o la menuda figura de la “maja desnuda”: cap d’elles era grassa, totes eren
primes, però cap cadavèrica.
Per si no fos prou problema que aquestes pobres
noies - per cert, cada cop més joves, gairebé nenes, no fos cas que haguessin
adquirit alguna forma realment femenina – esdevinguin icones a imitar, ens
trobem amb el tema del tallatge. Gairebé totes les cadenes de moda, sobretot si
es tracta d’allò que anomenem moda jove, fabriquen les seves peces entre la 34 i
la 44 com a màxim, amb algunes excepcions que arriben a la 46 i altres que no
passen de la 42. Això quan no opten per les talles de lletres i ho liquiden amb
S, M, L i XL. En aquest darrer cas, la inducció a la confusió i la perversió de
qualsevol estàndard lògic està a l’ordre del dia, perquè resulta que es pot dir
L - gran - a una prenda apta per a una dona de la talla 38-40, i XL - supergran!
-, a un jersei apte per a una persona que pot gastar una talla 42 ! ¿ Volen dir
que no ens hem begut l’enteniment tolerant impunement aquesta follia?
Mercè Cruells i Salla
Metgessa
Coordinadora d’Usuaris de la Sanitat i Consum (CUS)
Març del 2006.
Tornar a Notes de Premsa |
