Tornar a la pàgina princpal Si télefon, ja está connectat a Internet
 INICI
  Què és la C.U.S.?
 ÀMBITS D'ACTUACIÓ
  Sanitat
  Serveis Socials
  Consum
  Alimentació
  Medi Ambient
  Informació Veraç
 ACTIVITATS
  Jornades
  Enquestes
  Estudis
 ESTADÍSTIQUES
  Llocs d'origen
  Punt Clau
  Procedència
 DELEGACIONS
  Lleida
  Punt d'informació
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

          

 

MODES, TALLES I SALUT

Vivim en una societat que sobreprotegeix els nens, entre altres coses perquè tenir-los és una tria, no una conseqüència inevitable. La majoria de famílies del nostre entorn perden l’oremus quan un petit arriba al món: tot és poc per a ell. Mireu anuncis de la tele i veureu missatges com aquests: bolquers perquè mai no estiguin mullats i no s’encetin, fairinetes perquè creixin feliços i forts, joguines perquè desenvolupin no sé quants talents...en voleu més ?, doncs busqueu i segur que en trobeu un munt. Tot fantàstic; si has tingut un fill i has seguit tots aquests consells publicitaris, al cap de 12, 13 o 14 anys hauries de tenir un preadolescent o adolescent a punt de caramel; ara si el que vas tenir va ser una filla corres el risc que el caramel en qüestió se’t trenqui a trossos. Per què ? Doncs perquè els anuncis de conillets barrejats amb criatures tendres i ben alimentades en què la vostra nena s’emmirallava, han estat substituïts per altres en els quals les protagonistes també són felices i somriuen - a causa de la bondat d’uns tampons o compreses, per la gran versatilitat d’un cotxe petitó i fàcil de conduir, per la primavera que arriba abans a no sé quins magatzems... - però, ai las! estan indefectiblement primes, seques, trencadisses. I llavors, la vostra princesa potser recordarà el conte de la Ventafocs i voldrà que li entri, no la sabateta de cristall, que ara ja som molt moderns, sinó aquells pantalons tan arrapats, aquelles samarretes tan ajustades o aquelles faldilles que mostren unes cametes com pals. I amb aquest conte tan dolç al cap, alguna d’aquestes criatures pot convertir en fixació ser com les de la pantalla, i si és així farà el que sigui per aconseguir-ho: menjar menys, no menjar o, si cal, vomitar. Arribats aquí, tots els esforços i els diners gastats en llets de creixement, revistes per a ser bons pares o col·lecions de vídeos amb finals edificants, no hauran servit de res, tindreu un ésser que no s’agrada, que se sent malament en el seu cos i, el que es pitjor, que pot acabar perdent la salut, tant la física com la psíquica.

Abans que ningú m’ho retregui ja ho diré jo: no totes les jovenetes es troben en aquesta situació, però unes quantes, cada dia més, sí, i això ja hauria de ser un motiu suficient perquè, tots plegats, ens ho prenguéssim més seriosament. De fet, el problema depassa els límits de l’adolescència i, en diversos graus d’intensitat, afecta un gran nombre de dones de totes les edats, cosa que no resulta estrany si tenim en compte que el bombardeig que rebem és múltiple, ja que, a part dels anuncis televisius a què abans he al·ludit, hi ha altres exèrcits de la pell i l’os que ataquen per totes bandes: actrius de cinema, presentadores de televisions, imatges a revistes i catàlegs de moda i, òbviament, les joies de la corona, les models de pasarel·la. Per si fos poc, encara existeixen uns atacs practicats de més a prop, a cada cantonada: la minsa oferta de talles de les botigues d‘una gran part de les cadenes que, de forma aclaparadora, copen el mercat d’aparadors dels centres comercials i dels principals carrers de les nostres ciutats.

Hi ha tant a dir que haurem d’anar a pams i mirar-nos cada un dels fenòmens esmentats més amunt. Podem començar per les models, aquestes noies cada vegada més seques i esquàlides, vertaders sacs d’ossos que haguessin mogut a commisseració qualsevol persona assenyada fins fa uns quants anys, en una espiral de bogeria que va començar caps als anys 60 amb la Twiggy i no s’ha aturat. El que no em val és que em diguin que aquestes dames són “impossibles, inabastables de tan belles”. Mirin, tant de bo ho fossin d’impossibles, perquè llavors ni elles mateixes ni milers de dones perderien la salut per esdevenir el que, amb molt d’encert, l’Albert Om en un article a l’Avui, qualificava de penjadors amb cames, afegint, i hi estic d’acord, que deu ser molt més fàcil no haver d’adaptar la roba a cossos reals i sans, amb les corbes naturals. Tampoc no accepto que em diguin que les maniquís sempre han estat primes, perquè els haurem de contestar que sí, que primes, però no esquelètiques que és com estan ara; ¿ o és que ens volen fer creure que és normal que una cuixa ens mostri la forma d’un fèmur o un braç la d’un húmer ? Quan això passa, senyores i senyors, és perquè no només s’ha perdut tot el greix, sinó que també s’està perdent la massa muscular. En definitiva que no ens diguin que són belles perquè, ho sento, no només no ho són, sinó que el seu cos és lleig, cosa que ens fa arribar a un cas d’alienació màxima: no és que, com sempre havia passat, hàgim de voler assemblar-nos a les belles
- que ja és prou dur i injust, perquè no tothom neix igual d’agraciat -, sinó que ara resulta que hem de perdre la salut per intentar emular físics que, com he dit abans, en qualsevol moment històric menys el que ens ha tocat patir, haguessin estat considerats ben lluny d’uns criteris habituals de bellesa. Perquè una altra moto que no ens hem de deixar que ens venguin, i perdonin el col·loquialisme, és que “abans els agradaven grasses” i ens retreguin, sempre, les pintures de Rubens, ja que resulta que també hi havia les fines dames de Boticcelli, les esbeltes proporcions de la Victòria de Samotràcia o la Venus de Milo o la menuda figura de la “maja desnuda”: cap d’elles era grassa, totes eren primes, però cap cadavèrica.

Per si no fos prou problema que aquestes pobres noies - per cert, cada cop més joves, gairebé nenes, no fos cas que haguessin adquirit alguna forma realment femenina – esdevinguin icones a imitar, ens trobem amb el tema del tallatge. Gairebé totes les cadenes de moda, sobretot si es tracta d’allò que anomenem moda jove, fabriquen les seves peces entre la 34 i la 44 com a màxim, amb algunes excepcions que arriben a la 46 i altres que no passen de la 42. Això quan no opten per les talles de lletres i ho liquiden amb S, M, L i XL. En aquest darrer cas, la inducció a la confusió i la perversió de qualsevol estàndard lògic està a l’ordre del dia, perquè resulta que es pot dir L - gran - a una prenda apta per a una dona de la talla 38-40, i XL - supergran! -, a un jersei apte per a una persona que pot gastar una talla 42 ! ¿ Volen dir que no ens hem begut l’enteniment tolerant impunement aquesta follia?

Mercè Cruells i Salla
Metgessa
Coordinadora d’Usuaris de la Sanitat i Consum (CUS)

Març del 2006.

  Tornar a Notes de Premsa