L'Entrevista
Félix Lobo, President de l'Agència Espanyola de
Seguretat Alimentària
"Fer exercici i gastar energia resulta cada dia
més difícil"
"L'estil de vida actual dificulta que els pares
preparen cada dia plats saludables als seus
fills"
Espanya és avui el segon país de la UE amb un
índex més alt d’obesitat infantil, per darrere
del Regne Unit. Un 16% dels xiquets espanyols
són obesos, mentre que al 1990 aquesta proporció
només arribava al 5%. L’obesitat està
relacionada amb sis de cada deu morts degudes a
malalties no contagioses i redueix, de mitjana,
en deu anys la vida als qui la pateixen.
Fundación EROSKI ha publicat recentment en
Internet l’escola en línia “Prevenir l’obesitat
infantil”, d’accés públic i gratuït (www.obesidadinfantil.consumer.es),
patrocinada pel Ministeri de Sanitat de Consum i
dirigida als mateixos xiquets i adolescents, i
també a pares, mares i professors. L’estratègia
NAOS, impulsada a Espanya per l’Agència de
Seguretat Alimentària, subratlla que els hàbits
alimentaris i esportius dels xiquets poden
modificar-se mitjançant l’educació que reben a
casa i a escola.
Per a parlar d’obesitat infantil
i d’altres assumptes que vinculen la salut amb
l’alimentació, hem parlat amb el nou president
de l’Agència Espanyola de Seguretat Alimentària
(AESA), Félix Lobo, catedràtic i doctor en
Economia, especialista en Economia de la Salut a
les universitats de York i Berkeley, i consultor
de l’Organització Mundial de la Salut (OMS).
Per què l’obesitat infantil ha
passat a tractar-se com un problema de seguretat
alimentària, quan aquest concepte l’hem
relacionat tradicionalment amb el control de la
qualitat higienicosanitària dels aliments i amb
problemes com les toxiinfeccions alimentàries o
les crisis de l’oli de colza i de les vaques
boges?
n aquests moments, per dictamen
de l’OMS, s’està fent un esforç molt gran per
evitar l’anomenada ‘epidèmia del segle XXI’, és
a dir, l’extensió d’índexs d’obesitat en totes
les edats i en tots els perfils socials. Espanya
ha assumit el repte de constituir-se en model a
seguir per a eradicar-la. És l’Agència qui
coordina les accions, partint de la convicció,
ja consolidada a tota la UE, que els agents que
han de salvaguardar i potenciar l’alimentació
saludable han de ser els professionals de la
salut pública i que, al mateix temps, han
d’especialitzar-se a protegir els ciutadans dels
riscs, en aquest cas del que representa
l’obesitat.
Com es pot frenar aquest
creixement preocupant de les taxes d’obesitat?
Atallar l’obesitat és complex i
difícil. No depèn només de l’alimentació, sinó
també del consum d’energia, que no tan sols
significa fer esport sinó també desenvolupar
qualsevol activitat física. En només un segle
hem passat de tenir una població en què el 80%
de persones treballaven en l’agricultura o en
activitats que exigeixen molt de desgast físic,
a comptar amb només un 2% d’agricultors. Fins i
tot el treball de la construcció s’ha optimat,
de manera que la despesa d’energia s’ha reduït.
I també en les tasques domèstiques hi ha hagut
un canvi significatiu: no és el mateix netejar a
mà que ajudant-se d’electrodomèstics. En fi, el
que vull dir és que gastar calories ens resulta
cada vegada més difícil. I no és que les
persones es facen més peresoses, sinó que
l’esforç que per a la gent implica gastar
energia és cada vegada més gran. El ritme i
l’estil de vida actual no només no ho propicia,
sinó que dificulta que es vaja a peu al lloc de
treball o que es pugen escales quotidianament.
Perquè, vull insistir-hi, no es tracta només
d’una qüestió de voluntat: el pare o la mare que
ha de preparar el sopar als fills no disposa de
temps per a abastir-se de menjar fresc ni per a
cuinar de la manera necessària perquè
l’alimentació resulte al més saludable i
equilibrada possible. Han de donar de sopar als
fills i ho fan com millor poden: sovint recorren
als congelats o al menjar preparat i no perquè
no vulguen alimentar bé els seus fills o a ells
mateixos, és que no tenen temps ni energia per a
posar-se davant les olles.
Tan malament mengem?
Els aliments més saludables
s’encareixen i els més perjudicials
s’abarateixen. Al mateix temps, alguns
restaurants competeixen amb una oferta basada en
la quantitat i no en la qualitat dels menús.
Afortunadament, al nostre país la ració gran es
considera una vulgaritat, amb la qual cosa
aquest corrent no és majoritari, però pot
arribar a ser-ho. A això va lligada la
necessitat que es produïsca una reformulació
dels productes alimentaris perquè siga el mateix
mercat el que oferisca més salut. Per exemple,
reduint la quantitat de greixos saturats en la
composició d’alguns aliments, o la quantitat de
sal.
I què diu d’això la indústria
alimentària?
Fins ara hem tingut una
receptivitat molt bona. Esperem que a mesura que
avancem en aquest procés, que tot just comencem,
la sintonia es mantinga.
Les enquestes indiquen que el 38%
dels nostres joves es declaren sedentaris en les
seues pràctiques d’oci. Espanya és, a més, un
dels països europeus en què menys esport es fa.
Com es pot canviar aquesta tendència?
Millorar la dieta, fer més esport…
Això implica canvis d’hàbits, i es pot
aconseguir. Les instal·lacions esportives han
millorat però no podem dir que tot el món hi
accedisca amb facilitat. Per això, cal moure
molts canals al mateix temps. Però em valdré
d’un exemple que demostra les altes
possibilitats d’èxit: els pediatres van ser
essencials per a transmetre la necessitat que
les mares optessen per la llet materna per a
alimentar els seus bebès. La seua tascar va ser
fonamental per a consolidar un costum saníssim
que havia sigut desprestigiat i havia caigut en
desús els 30 anys anteriors. L’obesitat també és
un tema de salut, i basant-nos en la idea que
estar sa és un valor molt important i consolidat
en la nostra societat, hem de ser capaços de
canviar la tendència.
Tant importa estar un mica gros?
La sobrecàrrega afecta la salut,
acurta la vida i la fa pitjor. Una dada molt
significativa i alarmant és l’augment del nombre
de casos de diabetis tipus 2, és a dir, la que
no és congènita sinó que es desenvolupa pels
hàbits de vida. Fins fa cinc anys no hi havia
xiquets diagnosticats, i ara n’hi ha, el seu
nombre va en augment i està relacionat amb la
mala alimentació. La qualitat de vida d’aquests
infants serà pitjor i no només perquè es
converteixen en insulinodependents, sinó perquè,
a més, la diabetis pot provocar ceguesa i
necrosi i fins i tot pot afectar la sexualitat.
També la relació directa de l’obesitat amb
malalties cardiovasculars està demostrada
científicament.
A més, els problemes de salut
relacionats amb l’obesitat generen molta despesa
a la Seguretat Social.
Cert, però aquest no és el motiu
principal per a intentar evitar l’epidèmia.
Prevenir l’obesitat, evitar guanyar pes i
mantenir un valor adequat en l’Índex de Massa
Corporal és relativament fàcil i factible, és
més que res una qüestió d’hàbit i de
conscienciació. Curar l’obesitat és molt difícil
i costós, i no només per als recursos públics,
també al pacient li exigeix molt d’esforç. El
millor és prevenir, sens dubte.
Quin va ser el motiu de l’èxit de
la solució de la crisi de les vaques boges?
Encara que respectant els qui van
morir com a conseqüència de la EEB, hem de dir
que la solució d’aquella crisi va ser la
conseqüència d’una reforma alimentària molt
profunda que tenia una utilitat inqüestionable.
Es va prendre molt més seriosament la cadena
alimentària i es van multiplicar exponencialment
els controls en tot el procés, no tan sols en el
resultat final o en la indústria. Això s’ha
traduït en la vigilància de l’alimentació de
l’aqüicultura, per exemple.
Canviant d’assumpte, la
informació que s’ofereix de la grip aviària
varia a mesura que se’n van coneixent noves
dades. Fins fa poc pensàvem que la grip es
transmetia en les rutes de les aus migratòries,
i no només és així sinó que s’està descobrint la
relació entre l’expansió de l’epidèmia i la
comercialització il·legal d’aus exòtiques, sense
descartar altres vies.
És important deixar clara una
qüestió: la grip aviària és un problema de salut
animal i no de seguretat alimentària. Les
persones que han emmalaltit no ho han fet pel
consum de carn d’aviram, sinó per convivència
amb animals malalts. Als països en què hi ha
hagut casos de grip aviària en humans es conviu
amb els animals, com es feia aquí fa 50 anys,
per la qual cosa tampoc hem d’estranyar-nos tant
del contagi. Les bèsties dormien sota casa. Això
encara passa a molts llocs del món; per això,
per posar fi a la malaltia que, insistisc, és
animal i no humana, la solució és sacrificar
tots els animals que estiguen infectats i no les
vacunes a humans.
I aquesta insistència de trobar
la vacuna?
No es pot dissenyar i produir una
vacuna si no es té el cep del virus que s’ha
d’atallar; i de moment, no s’ha produït la
mutació cap a un virus que contagie l’ésser humà.
Es parla de vacunes polivalents, eficaces siga
quina siga la forma que prenga la proteïna que
està en la part exterior del virus. El que cal
fer ara per ara és controlar les aus dels països
que estan patint el virus, el tràfic il·legal
d’animals i estar vigilants davant les aus
migratòries.
També preocupa a alguns
consumidors la possible presència de transgènics
en els aliments.
El terme científic i exacte és el
d’organisme modificat genèticament, que sens
dubte necessita una explicació i, efectivament,
el consumidor vol i ha de ser informat. Les
investigacions científiques són cada dia més
contundents en afirmar que les espècies
transgèniques, sobretot les vegetals, no
perjudiquen la salut humana. Però és un problema
complex, perquè per a analitzar les
modificacions genètiques s’han d’haver produït.
Per descomptat, cal una regulació raonable, però
es tracta d’avanços científics, i la història
ens diu que es recela molt d’aquests avanços. De
totes maneres, sempre hi ha hagut una selecció
genètica, abans ja es buscava la vaca més
lletera perquè donés vedells. Però això no
alarma tant com l’alteració genètica, davant la
qual Europa està sent molt prudent i s’ajuda de
l’experiència d’altres països, fonamentalment
del Estats Units. I no hem de menysprear els
controls que s’efectuen allà. No en va, el
moviment associatiu dels consumidors neix als
Estats Units, i la força que té és molt gran i
està vigilant. La seua regulació per a
experimentar és més permissiva que a Europa,
però són molt rigorosos en la distribució dels
aliments i en la determinació de la seua
qualitat. Cal tenir una actitud zeladora i
d’estudi, però els resultats de les
investigacions científiques permetran disposar
de més aliments per a més població i a uns
costos menors amb una qualitat superior.
Tant en aquesta qüestió com en
d’altres relacionades amb la salut i
l’alimentació, els consumidors recelen de la
informació que proporcionen les institucions
públiques, les empreses i els mitjans de
comunicació. Com podria aconseguir-se que en un
assumpte tan important com és la seguretat
alimentària les coses estiguessen clares per a
tots, més encara quan es tracta de temes
preferentment tècnics i científics?
No és fàcil, cal procurar que
arribe una informació objectiva als consumidors,
però també a les empreses i a les institucions
públiques, ja siguen estatals o autonòmiques.
L’Agència actua com un centre de referència
d’àmbit nacional en l’avaluació de riscs
alimentaris i en la seua gestió i comunicació,
especialment en les situacions de crisi o
emergència. Ens exigim a nosaltres mateixos
tenir una única veu i transmetre un mateix
missatge, i també assessorem les comunitats
autònomes amb què compartim interessos i els
servim en les seues necessitats. Al mateix temps,
col·laborem amb diferents sectors, incloses les
associacions de consumidors i usuaris.
Pàgina principal |